PÉREZ CONTEL - ESCULTOR

Rafael Pérez Contel: "Para ejecutar divide el tiempo en diez. Ocho para observar. Dos para realizar".

Cartellisme valencià en la Republica i Guerra Civil

Francisco AGRAMUNT LACRUZ
Doctor en Belles Arts

Extract de la Guía Urbana de València en la República 1931-1939
Cartells de Rafael Pérez Contel

És indiscutible el protagonisme que van tindre els cartellistes valencians en la guerra civil a l’hora de divulgar en el poble consignes i lemes en suport de la causa popular, situant aquells visuals “crits en la paret” en el més destacat del discurs estètic d’aquells anys. Hui ningú dubta de la transcendència d’eixa invasió de cartells que van omplir les parets de carrers i places de ciutats i pobles valencians transmetent qualsevol classe de consignes, anuncis i missatges de suport a la república amenaçada, exhortant a la defensa en l’Exèrcit Popular i denunciant l’auge del feixisme.

El cartellisme va ser, sens dubte, una de les poques activitats plàstiques que va gaudir de gran popularitat per part dels artistes valencians durant els anys de la guerra civil, la qual cosa no és res estrany si es té en compte que la majoria d’ells havien aconseguit gran experiència en el terreny de les arts gràfiques i en la publicitat comercial amb anterioritat a l’inici de la sublevació militar.

La singularitat del cartellisme valencià republicà s’aprecia millor si el situem en una tradició pròpia i la comparem amb altres propostes del seu temps. Apareix com un fenomen autòcton que tenia els seus orígens al principi de segle quan es van crear a València les primeres litografies especialitzades principalment en la realització de cartells comercials i taurins. Els artistes valencians – José Renau, Juan Renau, José Espert, Rafael Raga, Arturo Ballester, Vicente Ballester, Antonio Vercher, Luis Dubón, Armando Ramón, Arturo Ballester, Manuela Baile Francisco Carreño, Manuel Monleón Burgos, García Escriga, Femado Cabedo Torrent, Vicente Canet Cabellón Francisco Car Ferrando, Francisco Climent Mata, José Cros Estrems, José Esper Arcs, Enrique García Carrilero, Ernesto Guasp, José Liceras, José Peris Aragó, José Soriano, Lorenzo Aguirre Sánchez, Jenaro Beltrán, Pascual Roch Minuet, etcètera- van aconseguir una gran reputació com cartellistes comercials, acaparant la major part dels premis, i sent requerits constantment per empreses i institucions per a executar les seues cartells. De la seua importància cal citar les paraules de José Renau en les que assegurava que la ciutat en eixa època reunia totes les característiques que s’havien donat en l’alemanya “República de Weimar”, en clara referència a l’auge que va tindre les arts gràficament i concretament el cartellisme revolucionari.

Coincidint amb la proclamació de la II República va sorgir a València un important grup de cartellistes molt inquiet, encapçalament per José Renau i obert a les noves experiències gràfiques europees i inclús americanes… La capital, d’altra banda, comptava amb una indústria litogràfica que tènia un ampli desenvolupament i un gran arrelament, litografies com a Gràfiques Valenciana, J. Va avindre, Tallers Guerri, García Cantos, Nebots de J. Porrassa, E. Vaig mirar Tipografia Moderna, José Pascual, Impresos Cosmos, Gràfiques Túria, Sindicat de Gràfiques CNT, Litografia Ortega, Simeón Dura. Si Catalunya ocupava aquells anys un dels primers llocs del cartellisme espanyol, no és menys cert que el País Valencià comptava amb una important planter d’excel·lents professionals.

La major part dels artistes plàstics valencians, Inclús els escultors, es van entregar a l’activitat cartellística perquè era una forma còmoda i senzilla de guanyar alguns diners a través dels encàrrecs directes d’empreses comercials o publicitàries, i en menor grau per la seua participació en els nombrosos concursos de cartells que es convocaven, principalment amb ocasió de les Fires De Juliol o durant les Falles.
Fins a tal punt eixa activitat s’havia popularitzat tant entre els artistes, que es van crear grups i penyes, com l’arxifamosa del Sifó que es reunia en el Café Colón de València i en la que participaven jóvens dibuixants i pintors. Es va constituir a principis dels anys trenta d’una forma espontània, a fi d’intercanviar experiències artístiques, mantindre un fòrum de diàleg obert i, sobretot, ser un lloc de trobada i amistat de tots els cartellistes valencians.

L’activitat cartellística dels artistes valencians va augmentar considerablement després de l’esclat militar del 18 de juliol de 1936, quan els pintors, escultors i dibuixants valencians van eixir en defensa de la legalitat republicana amb els instruments creatius que els eren familiars. La indignació contra el feixisme era tan gran, que sindicats, partits i el propi Exèrcit Popular, van omplir de cartells propagandístics les ciutats i pobles, creant un ambient bèl·lic i revolucionari propici que incitava al poble a l’acció. Els temes dels cartells feien referència al patriotisme de les masses, formades per obrers, llauradors, pescadors, intel·lectuals, etcètera, destacant els seus deures i obligacions, fixant frases, paraules i consignes.
Reflectien els perills del feixisme, exhortaven a la lluita i que narraven les atrocitats comeses per l’enemic.

Nombrosos artistes consagrats, altres menys coneguts i nombrosos estudiants de les escoles de Belles Arts, Arts i Oficis i Artesans comprenent la transcendència històrica d’eixos moments i la gravetat de la situació bèl·lica van passar a incorporar-se als tallers d’Arts Gràfiques de l’Aliança d’Intel·lectuals, del Sindicat de Dibuixants i inclús del propi Govern i de l’Exèrcit. La idea que els movia era la mateixa que diverses dècades abans havia impulsat els artistes russos a sumar-se a la Revolució soviètica i als alemanys de la República de Weimar a denunciar l’auge del nazisme i del feixisme. No existien unes consignes precises ni una política concreta entorn dels temes i a les formes de dur a terme la propaganda gràfica. Els cartells eren el fruit espontani de partits polítics, sindicats, grups d’artistes i de les institucions governamentals.

Tal vegada el més actiu de tots els tallers va ser el d’Arts Gràfiques i Agitació i Propaganda de l’Aliança d’Intel·lectuals que disposava de valuosos mitjans tècnics que van ser posats molt sovint a la disposició dels partits, sindicats, ministeris i altres entitats governamentals sense un altre compromís que el d’executar el millor possible el treball encarregat. Molt prompte l’al·luvió de comandes va desbordar les limitades possibilitats del Taller d’Arts Gràfiques que l’Aliança havia instal·lat en el porxe d’un vell palauet del carrer Trinquet de Cavallers, número 9.

Els artistes per a la realització de grans murals i cartells gegants que requeria molt de personal recorrien al principi a les aules de l’Escola de Sant Carles, a grans locals o als tallers on es construïen les falles. Després es va crear un Taller d’Agitació i Propaganda en els baixos del Conservatori de Música recaient al carrer Historiador Zurita.
Este taller estava dirigit pel pintor Roch Minu i treballaven Rafael Raga, Armando Ramón, Valentín Uríos, José Savina, Pascual Roch Minuet, Archelós, Llovera, i un ampli etcètera. Es van realitzar allí els decorats per a l’obra teatral de López de Vega, Fuenteovejuna, representada en el Teatre de la Princesa (1937). Els cartellistes procedien de la publicitat, el periodisme i l’art. I tots ells van ser protagonistes en una situació que no permetia refugiar-se en postulats esteticistes, sinó que exigia el sacrifici de la individualització artística i la immersió en el torrent revolucionari. La major part d’ells -José Espert, Rafael Raga Montesinos, Rafael Pérez Contel, Vicente Canet Cabellen, Manuel Monleon Burgos, Eleuterio Bausset, Armando Ramón, Valentín Urios, Pascual Roch Minuet , José Savina, Juan Renau, Luis Dubón, Jenaro Beltrán, Juan Bautista Toledo Pinazo, Juan Borres Casanova, Manuela Ballester, Antonio Ballester, Arturo Ballester, Vicente Ballester, Manuel Edo Mosquera, etcètera, van buscar per tots els mitjans un nou llenguatge plàstic que separara els hàbits perspectives tradicionals de les noves realitats creades per la guerra civil. La seua preocupació va ser la d’adoptar un llenguatge estètic que tinguera una forta implicació amb la revolució, les necessitats bèl·liques i l’adopció d’un compromís antifeixista. Els cartells van omplir les places i els carrers de totes les ciutats i pobles valencians, amb consignes que feien referència al patriotisme, al valor, al perill feixista i que prevenien dels espies, quintacolumnistes i derrotistes.

L’activitat dels cartellistes valencians en la guerra civil va ser molt important com ho acredita la gran quantitat d’obres que van realitzar.
Per primera vegada en la història del País Valencià els creadors plàstics van assumir un compromís de defensa de la II República amenaçada pel feixisme i el van portar fins a les últimes conseqüències.
A conseqüència del seu activisme artístic molts d’ells van ser detinguts, jutjats i condemnats a llargs anys de presó. Altres es van veure abocats a fugir del seu país i establir-se en l’estranger, a França i en les distintes repúbliques Hispanoamericanes. Els que van decidir quedar-se i no van ser detinguts pels vencedors van viure una existència fosca, acceptant treballs de publicitat mal remunerats, sobrevivint en la construcció de fallas o carrosses i en la realització de cartells de pel·lícules.

La II República espanyola va auspiciar una de les més formidables generació de cartellistes valencians la memòria històrica de la qual és necessari anar desentranyant després de més de seixanta anys de romandre oculta. Amb els albors del nou mil·lenni s’ha iniciat el camí irreversible que farà possible la recuperació d’esta plèiade de cartellistes valencians que, sense proposar-se’l, va canviar radicalment per uns anys l’estètica tradicional de l’art valencià a l’assumir patrons ideològics totalment desconeguts fins llavors.